Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/152

Al hostal de la Peyra (olá)—damas hi van anar
ja 'n trucan á la porta (olá)—ja 'n responen qu' hi ha? (olá)

Som unas pobres damas (olá)—si 'ns volen allotjar,
óbrals la porta mossa (olá)—y dèixalas entrar. (olá)

Dihuen á la mestressa:—¿Qué hi ha pera sopar?
N' hi ha tunyina ab seva,—hi ha congra y bacallá.
La una no te gana,—l' altra no vol menjar,
l' altra está prenyadeta—vol aná' á reposar.
Demanaren un quarto—per podershi tancar.
La mossa se las mira—no li van agradar.
—Agafa 'l llum tu mossa—véslashi á acompanyar.
Quan foren á la cambra—se varen despullar.
La mossa n' es traydora—pèl pany las va guaytar.
Se 'n baixa á baix la mossa—se 'n posa á suspirar.
—¿De que suspiras mossa?—¿que tens per suspirar?
—Qu' haig de tenir mestresa—que nos volen robar.
Portan calsetas curtas—pistolas als costats.
Anéu al llit mestressa—qu' á nit jo vull vetllar,
qu' avuy si no m' enganyo—nos tenen de robar.
Al sè' al llit la mestressa—ella al escó 's posá.
Quan son las deu tocadas—los lladres sent baixar.
Quan entran á la cuyna—ella 's posá á roncar,
ne feya la dormida—damunt de uns sachs de grá:
tres gotetas de cera—al pit n' hi van tirar.
La mossa n' es traydora—ronca que mes roncar.
Lo un ne deya al altre:—Ben adormida está.
Un bras de criatura—al foch ne van tirar.
—Qui está despert, s' adorm;—qui dorm, no 's despertará.
Ja 'n surten al defora—se 'n posan á xiular.