Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/226

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



Lo desembre congelat
 confus se retira,
Abril de flors coronat
 tot lo mon admira,
quan en un jardi d' amor
naix una divina flor
 d' una rosa bella
 fecunda y poncella.

Lo primer pare causá
 la nit tenebrosa
que á tot lo mon ofuscá
 la vista penosa,
mes en una mitja nit
ve lo sol que n' es eixit
 de una bella aurora
 que 'l cel enamora.

Quan l' aurora haguè parit
 lo sol que ja eixia,
ab gran amor li ha dit:
 «Veniu, vida mia,
prenéune diví Senyor,
aquest caldo de licor
 d' una mamelleta
 que per vos es plena.»

Tenint la Verge en son pit
 la prenda tan rica