Una cansoneta nova—be la sentiréu cantar
treta del bou y la mula—quan se varen encontrar.
Quan lo bou per sas desgracias—á casa seva va anar,
al ser al peu de la porta—mes de tres quarts va trucar.
—No se per quin cap ho prenga—ni per quin cap ó pendré:
o bè se n' es adormida—ó tindrá algun foraster.
Ja te n' hi obra la porta—li diu:—Entra 'l meu marit,
quina por que n' he tinguda—tota soleta en lo llit.
Ja li allarga la cadira.—Ay descansa mon marit,
diu, véten aqui la pipa—tabaco que fumarás.
—Lo carinyo qu' ara 'm gastas—no me 'l solias gastar;
ara te 'n conech la maula—que 'm volias enganyar.
Ab lo llum que ella portava—va mirar sota del llit
y 'l burro qu' ella hi tenia—s' estava tot arrupit.
De gavinets se 'n tiraren—fins á volerse á matar,
y luego lo pobre burro—perdó li va demanar.
Ay bou si tu me 'n perdonas—y si me deixas estar
del regiment de Banyolas—te 'n farè ser capitá,
y si 't portas com un home—y així com mana la lley
luego 't vindrá la patenta—pera serne coronel.
NOTA.
D' aquesta cansò , que li doném cabuda en nostre arreplech sols per sa bonica tonada , ne podrian posar moltas variants ; mes com la lletra per si sola no val gayre nos estimém mes deixarho corre.
Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/262
Aquesta pàgina ha estat validada.
