Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/148

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Vers 20.

Lo dissapte se 'n parlava,—lo diumenge á casa van,
lo dilluns á matinada—la vella van enterrar.
—Deu perdó la pobre vella—qu' ha fet rich al estudiant.

NOTA.

 Aquest cant vè á esse una traducciò de la famosa cansò francesa La vieille tan popular mes enllá del Pirineus. «Encara avuy dia en alguns dels pobles de certs indrets de Fransa hi ha la costum de que, al ferse un casament, la mare de la nuvia la canti aqueixa cansò.» (Chants de la Provence.) La versiò provensal que acompanyém es mes complerta que la nostra catalana, en algunas parts, en altras no.


 LA VIELHO.

 Dins Paris l' y á uno vielho
 que passo quatre vintgs ans,
 tan amourouso
 que passo quatre vintgs ans
 tan amourousament.

La vielho s' en vai es dansos—s' asseto pres d' un galant,
li dit: «Galant se m' espouses—te farai riche marchand.
—lou n'en preni pa' no vielho-que no un li aguevis ses dents.
La vielho se mett' à rire—li mouestro doues dents d'avant.
Mai ni á uno que li brando,—l' autro vai en cascalhant.
Se lou diluns l' á 'spousado—lou dimars l' entarrarán.
—N'est pas ce que me fai peno,—est de pourta doou dousans,
lou farai pourta, á la cato—semblará 'n caramentran,
de l' argent d' aquelo vielho—n' aurai uno de quinz' ans.