Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/153

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



Una hermosa pastoreta
demanava confessiò,
sens pensarho s' es posada
als peus de son aymador.

Lo seu pastor que savia
que 's volia confessar,
dintre del confessionari
disfressat se va posar.

—Pare meu, que Deu lo guardi,
pare meu, que Deu l' ajut.
¿Ha conegut á l' amor
al temps de sa joventut?

—En la meva joventut,
pastora, no hi puch pensar
que quan los hábits vaig pendre
al mon vaig renunciar.

Pastora, déixat d' aixó,
recorda tos pensaments,
que si ab mí vols confessarte
comensa 'ls deu manaments.

Lo primer manament, pare,
jo me 'n acuso, Senyor,
he deixat d' aymar á Deu
sols per aymá' á mon pastor.

Lo segont manament, pare,
jo me 'n acuso, Senyor,
jo n' he fet juraments falsos
sols per voler be al pastor.