Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/185

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.



 Si n' era una donzelleta—que n' hi cercavan marit;
quan n' ha sapigut la nova—de casa seva ha fugit.
 Gloriosa santa Quiteria
 volguéunos afavorir,
 lliuréunos de mal de rabia,
 qu' es mal que no 's pot sofrir,
 volguéunos donar la gloria
 á l' hora qu' hem de morir.

Dos germans que ella tenia—la buscan de dia y nit.
La van trobar dormideta—á la bora d' un camí.
Lo un d' ells ja diu al altre:—«Si la matarém aquí.»
Lo un ja se 'n treu lo sabre—y l' altre un punyal d' or fi.
De tants cops com li donaren—la testa li fan sortir;
la testa se 'n va aná' 'l aiga,—la animeta al Paradís.
Allí hont va caure la testa—ni va naixe un monestir.
Las parets eran de plata—las reixas eran d' or fi;
capellá que diu la missa—es nostre Deu Jesuchrist,
los escolans que l' ajudan—los ángels del Paradís,
la dona que fa la oferta—la mare de San Narcís.

VARIANTS.
Vers 15 y 16.

Allí hont va caure la testa—n' hi van alsá' un monestir,
las reixas eran de plata—y las parets de marfil.

 En alguna versiò hi hem trobat aquest vers que no se pot posar entre 'l versos de la nostra en rahó