«Gracias! gracias pèl exemplar de las Cansons de la terra rebudas de part de V. per mans del mateix Sr. Vidal. Son molt ben arreglades, molt tendres, molt bonicas! y la judiciosa quant erudita ressenya que las hi serveix de introducció val á fe de nores!—que diuhen aquí—una bona serenata. Jo no dupto pas de que 'ls que han fet aquest llibre haurán recullit no pochs aplausos; jo 'ls dono de tot cor los meus en lo poch que valguian , mes al de dita brillant introducció li faig un tal repicament de mans que dupto poderhi ja tenir fret en lo que d' hivern nos resta. Bravo , Briz! Vosté sempre treballant , y sempre ab mes ardor y mes profit per nostre estimada llengua! Oh! com devém agrahirli—y envejarli al mateix temps—los que aturdits per la nostra incapassitat y pèls onatges de prosaisme que en nostra vida ordinaria 'ns rodejan estém condempnats al rem , y al rem tosch de una petita llantxa!»
L' autor d' aqueixa carta al escriure eixas últimas paraulas , de segú que no 's devia recordar de que ab aqueixos rems y aqueixa llantxa per mes de tres voltas, travessant la mar d' or de la dolsa poesía, havia abordat á la illa hont creixen falagueras y enbaumadas las ricas flors per las qui sospiran tots los poetas catalans cada cop que ve la Primavera, y tampoch devia recordarse de que d' ellas se n' ha fet una ben grossa y ben rica toya. Qui aixó logra, no es pot donar jamay lo humil tractament de remayre que 'l autor de la carta 's dona.
