Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/20

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


«Gracias! gracias pèl exemplar de las Cansons de la terra rebudas de part de V. per mans del mateix Sr. Vidal. Son molt ben arreglades, molt tendres, molt bonicas! y la judiciosa quant erudita ressenya que las hi serveix de introducció val á fe de nores!—que diuhen aquí—una bona serenata. Jo no dupto pas de que 'ls que han fet aquest llibre haurán recullit no pochs aplausos; jo 'ls dono de tot cor los meus en lo poch que valguian , mes al de dita brillant introducció li faig un tal repicament de mans que dupto poderhi ja tenir fret en lo que d' hivern nos resta. Bravo , Briz! Vosté sempre treballant , y sempre ab mes ardor y mes profit per nostre estimada llengua! Oh! com devém agrahirli—y envejarli al mateix temps—los que aturdits per la nostra incapassitat y pèls onatges de prosaisme que en nostra vida ordinaria 'ns rodejan estém condempnats al rem , y al rem tosch de una petita llantxa!»

L' autor d' aqueixa carta al escriure eixas últimas paraulas , de segú que no 's devia recordar de que ab aqueixos rems y aqueixa llantxa per mes de tres voltas, travessant la mar d' or de la dolsa poesía, havia abordat á la illa hont creixen falagueras y enbaumadas las ricas flors per las qui sospiran tots los poetas catalans cada cop que ve la Primavera, y tampoch devia recordarse de que d' ellas se n' ha fet una ben grossa y ben rica toya. Qui aixó logra, no es pot donar jamay lo humil tractament de remayre que 'l autor de la carta 's dona.