Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/241

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mai se iou retournave—en aqueou plan pays
n' en caussaurion les paures,—n' en vestirion les nuds.
—Lou fourie far quand l' y eres—mai aro l' y sies plus.»
En plourant se retonerno—n' en toumbo dins l' infern.
—Hai! paure iou! sur terro—n' en ai pas proun souffert,
aviou couissin de plumo,—matarás de velours,
aro n' en ai an ronge—que brulo nuech et jour.» etc.
(Chants populaires de la Provence.—D. Arbaud).

Lo inspirat y eminent poeta provensal J. Roumanille tambè ha tocat aquest argument y n' ha fet d' ell una preciosa balada ab lo títol Lou Paure. En ella, segueix, á las paraulas del malrich llansant de sa casa al pobre , aquest acabament ple de poesía y escrit de má de mestre.

III.

 Passère, e lou castèu brulavo.
 Lou fio de Diéu lou devouravo.
Aussiguere de crid: lou riche èro dedin!
 E l' auro sèmpre l' encagnavo.
 Sus lou palais que cracinavo...
 Malur! avien bandi li chin!
Boutas-vous à geinoun : lou paure que plouravo,
que disié sus la porto : Aguès pieta de iéu!
 —Ageinoun ! èro lou bon Diéu!