Vés al contingut

Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/247

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

—Lo dia vuit de septembre
quan nos varen agafar
allí en lo hostal del sábre
assentats sobre una taula
assentats sobre una taula
ab pollastres en los plats.
 
A una vila nos portaren,
Perpinyá se 'n diu per nóm
que tè unas presons tan foscas
que son sitjas ensitjadas,
que son sitjas ensitjadas,
de dia no hi entra 'l sol.
 
Quan vam se' alli 'l mas del compte
menjá' y beure 'ns varen dar.
Jo no vull menjar ni beure,
ja 'us podéu pensar y creure
ja 'us podéu pensar y creure
lo meu cor com deu estar.
 
A la presò que 'ns portaren
tot son voltas y parets,
per tot hi regala l' aiga
miréu quin estar hi feya
miréu quin estar hi feya
la camisa se 'm podreix.
 
¡Tristas de las nostras mares
y quan ellas ho sabrán
de teni' 'ls fills per las covas