Pàgina:Cansons de la terra (1867).djvu/99

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Marta 's lleva demati—á sermò se n' es anada,
quan tornava de sermò—se 'n va á casa sa germana.
 Dalt del cel,
 dalt del cel tindrém posada,
 dalt del cel.
Madalena 's pentinava—ab una pinta daurada,
mentres que se 'n pentinava—ja n' arriba sa germana.
—¿Me dirias Madalena—si has anat á missa encara?
-No hi he anat, germana, no—ni en tal cosa no hi pensava.
—Veshi, veshi, Madalena—quedarás enamorada,
que hi predica un jovenet—un ángel del cel semblava.»
Madalena se 'n va á dalt—á posars' las sevas galas;
se 'n posa los anells d' or,—las manillas y arracadas,
y la prenda del or fi—al seu cor se la posava,
y tambè lo manto d' or—que per terra arrossegava.
Madalena se n' hi va—ab sos criats y criadas.
Al se' al entrant de la sgleya—se mig gira á una criada.
—Válgam Deu, quin jovenet,—llástima que sia frare! »
A la porta de la sgleya—deixa als que l' acompanyavan.
Sgleya amunt, sgleya avall—no troba lloch hont posarse;
per sentir millò' 'l sermò—sota la trona 's posava.
Lo primer mot del sermò—per Madalena ja anava.
Las paraulas que sentia—totas lo cor li tocavan.
Quan son al mig del sermò—Madalena cáu en basca.
—No 't desmayis Madalena—que lo sermò ja s' acaba.»
Ja se 'n treu los anells d' or,—las manillas y arracada,
y la prenda del or fi—als seus peus se la posava.
Acabat qu' es lo sermò—Madalena se 'n tornava.
A la porta de la sgleya—un penitent hi trobava.