Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/147

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


A l' horta del meu pare—un taronjer n' hi há
fá las taronjas dolsas—mes dolsas no n' hi há,

Lanlá, que ja ve del ayre!
lanlá, que del ayre va!

també una clavellina—que regalada está:
mentre jo la 'n regava—lo meu galant passá.
—Deu vos guart hortalana—¿volèu llogá' hortolá?
—Digáuho á lo meu pare—qu' hortolá ha de mudar.
—Voléume dá una rosa—per vostra propia má?
—Una, dos, tres y quatra—y quantas com n' hi haurá:
entréune lo galant jove—entráusela á buscar.—
Mentre que la cullia—la rosa 's va esfullar.
Al llindar de la porta—un gran sospir ja 'n fa.
—¿Que suspiréu vos jove?»—«Prou tinch que suspirar,
suspiro l' amor vostre—si me 'l volíau dar.
—Digáuho á lo meu pare,—també á lo meu germá
y també al senyor oncle—qu' á vora 'l prat s' está.—
Son pare se l' escolta—de dalt d' un olivar.
—A poch á poch lo jove—no passéu tan enllá,
que ab la filla meva—no vos hi cal pensar.»

VARIANTS.
Vers 2.

que fa taronjas dolsas,—millor fruita no hi ha.

Vers 6.

—L' amo que no te sembra—mosso no pot llogar.