Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/170

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —¿Com goséu venir á embrutar la meva aiga? O's caséu ara tot desseguit ab mi ó set anys de carrera vos aniréu amagrint ó moriréu avans de tres dias.
 —No 'm casaré ab vos, perque ja sò casat: ni 'm corsecaré, ni 'm moriré abans de tres dias sino quan Deu voldrá: empero m' estimaria mes morir tot desseguit ans que mullerarme ab una bruixa.
 —Mare meva, si 'm voléu be, féume 'l llit, sino está fet. Estich malalt. No 'n diguéu res á ma muller: de aqui tres dias m'enterrarán: una bruixa m' ha embruixat.—
 Y tres dias després preguntava la jove.
 —Diguéume, sogra, ¿perqué sonan las campanas? ¿Perque cantan á baix los capellans, vestits de blanch?
 —Un pobre que haviam arreplegat, s' ha mort aquesta nit.
 —Diguéume, sogra, ¿hont es anat mon senyor Nann?
 —Hanat á la vila, filla meva: tornará aviat.
 —Diguéume, sogra, ¿quina roba'm posaré per anar á l' esglesia, la blanca ó la de color de rosa?
 —Filla meva, ara es moda anar á l' esglesia ab vestit negre.—
 Tot pujant la escala del cementiri, ella veu la tomba del seu marit.
 —¿Qui s' ha mort de nosaltres, que nostre tros de terra ha sigut cavat?
 —¡Ay! ¡filla meva! Ja no puch amagartho mes, ton marit hi es!
 Ella s' agenollá y no se 'n va aixecar mes. Maravella fou veure eixir de la tomba, hont enterraren en companya del seu marit á la esposa, veuren' eixir dos alzinas. En las brancas d' abduas hi havia dos colomas, jolías y bellugayres que, al espuntar lo jorn, cantaren y després cap dalt del cel feren son vol.

_________

 Podriam posar variants d'aquesta versió y á mes altras versions ja escandinavas ó be italianas; mes creyem que prou hem dit de la mateixa per fer notar sa importancia. Quan mes avall se llegesca la cansó de