Si n' eran tres donzelletas—assentadas en un banch.
La una ne diu á l'altra—«Quan vindrá 'l nostre galant.»
¡Com rumbeja lo ram á la fulla
com rumbeja la fulla á lo ram!
Li respon la mes grandeta—«Lo meu ne tardará un any.»
Ja respon la mitjaneta:—«Lo meu no trigará tant.»
Ja respon la mes xiqueta:—«Lo meu ja n'está arribant.»
La mes gran ix en finestra—te me'l veu vení' pèl camp
ab las mulas ensilladas—y los patges al davant.
La xica baixa la escala—ix á rébrel al portal.
Las primeras parauletas:—«¡Ay, perque trigavau tant!»
Las segonas parauletas:—«¿Quinas joyas me portáu?...
—Las joyas que jo te n' porto—no se si t' agradarán,
no son sabatas ni mitjas,—ni satins valencians,
no son fetas d' argenters—ni tampoch de cristians;
no son d'or, ni son de perlas—ni tampoch son de brillants
n' es una cinteta verda—qu' ha brodat lo rey d' Oran,
set anys ha estat á brodarla—sense reposá' un instant,
sols ho va deixar tres festas—que son las millors del any;
l' una n' es per Santa Qugesma—l' altre n'es per Sant Joan
l' altra per Pasqua florida,—que son las millors del any.
M' han dit que sols la portessis—eixas tres festas del any.
¡Com rumbeja lo ram á la fulla
com rumbeja á la fulla lo ram!
Vers 5.
—La mes gran se'n va á finestra—ja'l veu vení per un camp
ab las mulas ensilladas—y los patjes al davant,
«¿Que'n duhéu de llunyas terras—vos que n'haveu trigat tant?»
