Pàgina:Cansons de la terra (1871).djvu/57

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




Un dia de Primavera—matinet me'n vaig llevar,
ne vaig pendre l' escopeta—y me 'n vaig aná á cassar.
 Adeu, adios Mariagna
 ton amor m' ha de matar.
Vaig trobar la Mariagna—que tot me 'n vaig alegrar.
—¿Hont anéu gentil donzella?—¿Sola 'us ne deixan anar?
—Encara que vagi sola—á mi ningú 'm robará.
—Si voléu ma companyia—jo 'us aniré á acompanyar.—
S' aturém al peu d'un marge—y'ns posém á enrahonar:
parlant de las nostras cosas—lo sol nos hi va atrapar;
quan veig que'l sol la tocava—jo tot me'n vaig trastornar,
dich si vol lo meu sombrero—que 'l sol no la tocará.
—Encara que 'l sol me toqui,—en mí no 's coneixerá.
—Si vos volguesseu ser meva—jo 'us iria á demanar.
—Pera vos so massa pobre,-d'altras mes ricas n'hi ha.—
La mare se 'ls escoltava—per un finestral que hi ha.
—Calla, calla Mariagna—que 'l teu pare 't matará.

NOTA.

 Tè aquesta cansó altra tornada y es la següent:

 Qui vol lograr bona vista
 matinet s' ha de llevar!

 D' aqueixa cansó ne coneixem moltas versions; las mes bonicas son las dos que publiquem en esta nota, si bè es de notar que en una de ellas se li cambia á la donzella 'l nom de Mariagna per lo de Margarida.