Pàgina:Cansons de la terra (1874).djvu/141

De rosetas n' es al temps—de rosetas n' hi ha anyada:
las minyonas quedarán—jo no se com esplicarho.
Som soldats,
som soldats del rey d' Espanya,
som soldats!
Barcelona ciutat gran,—gran bandera n' ha posada,
lo dia quinze de maig—á la una de la tarde,
bandera de fusellers—per servir al rey d' Espanya.
A casa 'l senyor Major—allí la mida hi ha alsada,
deu doblas los han donat—als qu' á la mida arribavan;
á tants quants farán nou pams—se 'ls dará 'ls cinch rals de plata,
y 'ls que no hi arribaran—tindrán la pesseta blanca.
Los han vestit molt bonichs—que dava gust lo guaytarlos:
espardenya blanca al peu—beta fins á mitja cama,
las calsetas de vions—y la jaqueta de grana.
D' armilletas tots guarnits—sols que 'ls galons eran falsos:
lo barret ab una ploma,—l' escarapela hi resalta.
Per las noyas han deixat—molts sa vida regalada.
Van per plassas y carrers—alegres cantant romansos.
Quan del barco foren dins,—tot van ser plors y mes llantos.
—¡Adeu, Barcelona, adeu!—¡Adeu regalada patria!
Que 'ns ne anem á morir—pera defensar l' Espanya.
Monjuich encara 's veu—sembla que siguem á casa.
Monjuich ja havem perdut—aixó es que mes m' espanta.—
Ja 'n respon lo mes petit:—«A ne mi mes que á vosaltres.
Jo que sò tan flach de carns—res de bo puch esperarne.
Quan á Cadiz 'ribarém—sentirém so de campanas,
sentirém so de tabals—de canons y escopetadas.
A las horas pensarém—ab nostres pares y mares.