Pàgina:Cansons de la terra (1874).djvu/189

 Un dia me 'n passejava—desde la sala al balcó
vaig senti una veu que 'm deya:—Maleta estich de l' amor.

 Qui pogués dormir la jove—una sola nit ab vot
ab una cambra de rosas—y ab un llit cobert de flors.

 —Aquesta nit seré sola—per poder dormir tots dos:
mon marit es á la guerra—cent lleguas lluny de l' amor.

 Que quan passi la ribera—se li negui lo grissó
y lo seu cor se li cali—aquell animal falcó.—

 Quan fonch dita aytal paraula—á la porta hi fan remó'.
Quan lo sent tota s' esglaya—y ni ve greu tremoló.

 N' es lo seu marit qu' arriba—lo qui mou lo trucadó',
ab lo peu empeny la porta,—ab la ma treu lo baldó.

 —¿De qui es aquest cavall—que gasta tan de brilló?
—Lo cavall n' era perdut—y lo so arreplegat jo.

 —¿De qui es aquest sombrero—guarnit ab tan de galó?
—Mon germá me l' ha enviat—pera regalausel á vos.

 —¿De qui es aquesta espasa—que ne 's capsadeta d' or?
—Perdonim lo meu marit—que berganteta so jo.

 —¿Ahont ne teniu las claus—d' aquell mes alt miradó?
—Las claus las hauré perdudas—mon marit que no se hont son

 —Busquéulas be per las cambras—ó sinó per lo saló,
si las heu perdut de plata—d' or vos las faré fer jo.—