Pàgina:Cansons de la terra (1874).djvu/192

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

ni tampoch la lluna, ni menys las estrellas; dígam, dígam muller meva ¿perque t' alsas cada nit?
—M' also per anar á contemplar lo meu fill dins del bressol.
—Tampoch es per veure dormir un noy: no son falornias lo que vull sentir ¿perque t' alsas cada nit?
—Oh no 'us enfadéu, mon vell marit, ja 'us diré la veritat: es un rossinyol lo que escolto cada nit des de la finestra; un rossinyol que 's posa sobre un roser. Cada nit l' escolto ¡canta tant be! tant be! tant be! cada nit fins que la mar s'amanseix!»
Quan lo vell senyor la va haver sentida, va rumiar, y 's digué á n' ell mateix:
—Tant si es cert, com si no 'u es, agafarem al rossinyol.
L' endemá al matí, aixis que fou llevat, se n' aná á trovar al jardiner.
—Escolta jardiner, hi ha una cosa que 'm neguiteja, en lo clos hi ha un rossinyol que no para de cantar en tota la nit y 'm desvetlla: si aquesta tarda l' has agafat, te donarè una moneda d' or.—
Lo jardiner, aixis que l' hagué sentit, pará un llas é hi va agafar lo rossinyol y 'l portá á son amo.
Y 'l senyor quan lo va tindre esclafí una grossa riallada; y l' ofegá y sobre la falda de sa jove muller va tirarlo.
—Aquí teniu al rossinyol, li digué. Per vos l' he fet agafar, estich segur que n' estaréu contenta.
Y quan va saberho l' enamorat deya ab trista veu.
—Nos han ben atrapat, ja no 'ns podrém veure mes al clar de lluna.—