Pàgina:Cansons de la terra (1874).djvu/233

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Ella 'n fa bugada—ab un cuvell gros
ja la n' ha rentada—en un riu espayòs.
 Los amors primers
 se 'n portan las flors.
Ja la n' ha aixugada—en un jardí de flors;
ja la n' ha plegada—en una capsa d' or.
Cada plech que feya—son llantos y plors.
Son pare l' escolta—de dalt del balcò.
—¿Qu' es estat ma filla?—¿qu' es estat aixó?
—Prou ho sabéu, pare;—prou ho sabéu vos
que me n' havéu dada—á un vene...
que 'm fa aná' á la farga—á vendre carbò.
Si aixó dura gayre—jo no 'u faré, no.
Pararé botiga—de tots los colors,
de blanqueta y grana—que n' es bon color
y color de rosa—que n' es molt millor.

NOTA.


Notable es la tendencia que 's descobreix en esta cansò á cert esculliment de forma, pertanyent com pertany de ple á l' época de la decadencia ó vulgarisme.