Pàgina:Cansons de la terra (1874).djvu/237

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

—Aquesta nit somniava—somniava y no dormia,
somniava l' amor meva—qu' als meus brassos la tenia.
 Con un roserito blanco
 de flores muy guarnecido.

Mentres això somniava—una veu me deixondia:
—Jo no so, no, l' amor teva—so la Mort que Deu t' envia.
—Ay, Mort trista y rigorosa—déumen' un dia de vida
per confessá' y combregar—y anar á veure á la aymia.—
Al instant ja se 'n calsava,—al instant ja se 'n vestia,
se 'n va plorant pèl carrer—hont la seua amor vivia.
Ja 'n pega un truch á la porta:—Baixa á obrir, aymada mia,
que la Mort m' está buscant,—potsé' aquí no 'm trobaria.—
La seua amor quan lo sent—li respon tot desseguida:
—Ja t' allargarè un cordó—un cordó de seda fina.
—Si la seda prima n' es,—lo cordó se 'm trencaria.—
Mentres ell está parlant—ja veu á la Mort qu' arriba.
—Vaja, vaja cavaller—que l' hora ja está complida.—
Ja s' agafan de las mans—y un camí molt aspre enfilan,
se'n van per una montanya—que no hi ha sino una hermita.
—Deu lo guart bon hermitá,—hermitá d' aquesta hermita
¿si una pregunta li fes—la resposta no 'm daria?
—Si la pregunta sabés—jo resposta li 'n faria.
—Lo qui's mort de mal d'amors—¿ne pert l'ánima ab la vida?
—Aixó si que no 'u se jo,—Deu del cel li respondria.

Alguns despres del últim vers , hi afegeixen aquests quatre versos: