Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/102

Liba la dolcesa més fonda y coral
qu'en la flor deixaren distretes abelles;
quan passa, les roses tornen més vermelles
y'l brolladò canta més solemnial.
 Ell sab trobà perles en l'interió
de la dissortada serventa del vici;
ell veu passà l'ombra de la tentació
pe'l front de la verge que porta cilici,
com veu en el claustre els sants y la torra
mirant-se en el místic estany adormit,
on l'ànech, qu'encalsa la femella, esborra
l'imatge serena dels sants de granit.

Cavalca en el ritme com un Don Quixot;
de l'antiga musa millora la dot;
pe'l cel de les nues soledats manchegues,
pòlen de la flora tropical difón;
y vessa d'estrofes com ánfores gregues,
escuma de totes les corrents del món.

Va d'un món a l'altre canviant donatius,
com un mercader que travessa el pèlach;
ens dú grans lluernes, com diamants vius,
y a criar amolla pe'ls agres nadius
cigales sonores del grech archipèlach.

Passa com el cóndor de l'altre hemisferi
qu'un vent occeánich a Roma trasporta,