Pàgina:Cap al tard (1909).djvu/79

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Mes en el temple qu'il·lumina
com un estel la llantia d'or,
l'eternitat s'hi sent vehina,
afalagant el nostre cor.

 Y'ls endolats, al peu de l'ara,
sentim els morts més avinent,
y a aixugá'l plor de nostra cara
vé la caricia de l'ausent.