rei D. Joan, quan encarregà a l'Heredia que li remetés alguns dels seus llibres histories, designa l seu modest traductor i colaborador, el grec Talodiqui de Rodes, amb el pompós però tradicional dictat de filosoffo de Grecia.
Adhuc dins aqueixes tristes condicions de postració i ruína on se trobava l país vençut, es i serà sempre titol de noblesa pera la llengua catalana l'haver regnat durant prop d'un segle en la patria de les Gracies i de les Muses. Recent encara l'eco dels seus accents en aquelles regions llunyanes, l'eloqüent bisbe d'Elna Joan Margarit, en la seva resposta a la proposició de D. Joan de Navarra en 1451, recordava amb orgull que la nació catalana havia convertit a sa llengua nadiva «aquella vetustissima e famosissima Athenes d'ont es exida tota la elegancia, clemencia e doctrina dels Grechs» [1].
- ↑ Coroleu y Pella: Las Cortes catalanas (1876), pag. 407.—Exagerant aquest fet, deia la Reial Academia de Bones Lletres de Barcelona, a mitjans del XVIIIè segle: «En Grecia permaneció (la llengua catalana) muchos años, de que aun se conservan resquicios en las asperezas del país, como en las ciudades vestigios de nuestras fortalezas». Vide Memorias de dita Reial Academia, vol. I, any 1756. Observaciones sobre tos principios elementales de la Historia.
demia de Bones Lletres, per Antoni Rubió i Lluch (Barcelona, Estampa d'E. Redondo, 1901), llibre III, cap. XXVIII, pag. 382.
