Pàgina:Catalunya a Grecia (1906).djvu/36

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
36
Rubió i Lluch

dors. D'això li són testimoniatge ls ducs italians que succeiren als governadors catalans enviats per Pere IV i Joan I, dues qui s'enllaçaren sovint am gregues i adoptaren com oficial la llengua grega que abans havia cedit el seu lloc a la francesa i després ala catalana, retornaren sa llibertat a l'Iglesia cismatica, i adhuc, pera afalagar el sentiment populari fer oblidar el llur origen extranger i mercantivol, prengueren el sobrenom ilustre de Commenos. Els catalans mateixos, a pesar de la necessitat que sentien de no debilitar l'unitat de la llur raça en una terra enemiga, s'enllaçaren am gregues de llinatge bisantí o arcontic, com ho féu D. Lluis Frederic d'Aragó, Comte de Salona, amb una Cantacuzeno, i el mariscal Novelles amb una Melisseno, pera no citar-ne d'altres.

Tal fou la situació de l'arcontat durant la dominació llatina. Més poderosa fou encara durant la turca, perquè d'ell s'elegien els primats o governadors indigenes nacionals i els consellers i torcimanys de les altes autoritats turques. Avui representen l'antic floreixent bisantinisme dotze families principals que constitueixen el floret de l'arcontat grec, i que són tant populars a Grecia com aquí les nou cases de la noblesa catalana. Avui dia encara es frase proverbial en les encontrades gregues, aplicada a un home massa vanitós,