Vés al contingut

Pàgina:Col·loqui de Vicento Menjapà.djvu/4

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
servicis y mes servicis,

y porgues, que va acabat
quants porgants en la botiga
del Boticari encontrá.
Ell en fi me deixá net,
pero també en una fam,
que per lleu si un bou tinguera,
mel habia de menchar
tot, sinse deixar un hos,
perque estic molt acabat,
desde que tant de servici
en Payporta em varen dar.
Y fon tant lo que caguí,
que à Payporta vach deixar
de modo, que un pam de terra
no queda sinse embrutar;
y mesclats en la inmudicia
se oíen uns trons tan grans,
que en Valencia ya es pensaben,
y al instant donaren orde,
que tancaren los portals,
pero veent de que no era,
lo que ells se habien pensat,
obrin los portals, y ixen
com si anaren a un porrat,
y paguen cap à Payporta,
y à la que apleguen allá,
carrers, places y corrals,
estaben tan plens de merda,
(parlant clar y en bon romans)
que si entren en Payporta,
hasta el coll se han de estacar;
y vehent asó, determinen
cap á Valencia tornar,
perque molts, de veure alló,
comensaren à llansar.
Y deixant estos fracasos,
mon llinache vull contar:
han de saber pues que yo
só Vicento Menchapá,
tan noble, que mereixquí
ser Ministre en Albalat.
Mon Aguelo fon molt brut,
pues sempre el moc vert al nas
portaba, que dona asco
sols oíro nomenar.
Mon pare y ma mare foren
sempre molt afortunats,
pues anant per lo carrer,
ma mare es trobá un real,
del que va comprar dos burros:
vostés aixó ya ho sabrán,
perque son mes vells que yo,
y sagueren de encontrar
en la compra de eixos burros,
y aixi no pasaré abant,
perque en cosa que la saben
yo no em vull calfar lo cap;
y aixi perdonen, señores,
perque men vach a menchar.

FIN.