Pàgina:Contes (1907).djvu/19

te-men! Ja sé que desapareixeras quan el misto s'apagarà, com l'estufa, com l'oca rostida, com l'arbre de Nadal; però no m deixis aquí. Erem tant felices totes dues quan tu encara no te n'havies anat amb el bon Déu! En aquell temps me deies que aniria a trobar-te al cel, si era ben bona. Avia! T'ho suplico! Demana al bon Déu que m deixi venir amb tu! No t dirà pas que no!
El misto s'apagà, i amb la seva llum la visió que iluminava l rostre de la nena.
I la nena va encendre tots els mistos que quedaven en el paquet: volia retenir la seva avia. Els mistos varen fer tanta claror, que semblava estar en ple dia. Mai la seva avia li havia aparegut tant gran i tant hermosa. Va agafar la nena per la mà, i totes dues varen volar gloriosament alt, molt alt. Ja no patirien mai més ni fam, ni fred, ni angoixes: estaven amb el bon Déu.
L'endemà encara la neu cobria la terra, però l sol va aixecar-se brillant i clar en el cel blau palid. Tot-hom sortia joiós.