dormia i va posar a escalfar sobre l'estufa un potet de cervesa. El jaio s va asseure i va breçolar la criatura. La mare va asseure-s aprop d'ell en una cadira mirant el malaltet, que respirava sempre dificilment i aixecava la mà.
— Jo l conservaré, oi? — deia la mare. — Nostro Senyor no se me l'emportarà?
El jaio (que no era altre que la Mort) va fer un moviment extrany amb el cap, que lo mateix podia semblar si o no. La mare va inclinar la testa sobre l pit i
dugues llagrimes rodolaren per les seves galtes. Tenia l cap feixuc: feia tres dies i tres nits que no havia aclucat els ulls. Va adormir-se, però per un instant no més, i va despertar-se desseguida tremolant de fred. «Que es això!» va cridar, mirant per tots cantons. El jaio no hi era, ni l nen tampoc. Se l'havia endut. El vell pendol grinyolava en un recó.
«Buum!» Era un dels grossos pesos de plom que queia a terra, i després d'això l pendol va parar-se. La pobra mare va sortir corrent i va cridar el seu fill. A fòra, asseguda en mig de la neu,
Pàgina:Contes (1907).djvu/24
Aquesta pàgina ha estat validada.
