vist desaparèixer la Mort amb el teu fill.
En mig de la foresta l camí s dividia. La mare no sabia per quin costat agafar. Allí hi havia una mata d'espines, que no tenia ni flors ni fulles, perquè era a
l'hivern. Crestalls de glaç penjaven per les branques.
— No has pas vist passar la Mort amb el meu fill?
— Sí, — va dir la Mata; — però no t diré l camí que ha pres, si abans no m'has escalfat amb el teu cor. Estic
gelada: me torno tot glaç.
Va apretar la Mata contra l seu pit pera escalfar-la. Ses espines penetraven a la carn i la sang regalava gotes grosses. Però en la mata varen néixer fulles
fresques i verdes, i, malgrat la freda nit d'hivern, va cobrir-se de flors: tanta escalfor hi feia en la sina d'aquella mare afligida. Aleshores la Mata va indicar-li l camí que havia de pendre.
Va arribar a la vora d'un llac, sobre l qual no hi havia ni barca ni barqueta. El llac no era prou gelat pera aguantar-la i massa pregon pera que pogués passar-lo
Pàgina:Contes (1907).djvu/26
Aquesta pàgina ha estat validada.
