Aquesta pàgina ha estat revisada.
sublimitat d'expressió, tant impregnada d'alta bontat, que'l poeta, arrossegat per un impuls irresistible, aixecá els braços enlaire, y cridá:
— Mireu, mireu! Ernest es la imatge de la Gran Cara de Pedra!
Llavors tot el poble mirá y vegé que'l poeta havia dit la veritat en aquell moment de pregona videncia. La profecía era complerta. Peró Ernest, finit el seu parlament, prengué'l braç del poeta y marxá lentament a sa humil cabana, esperant que apareixeria ara o despres un altre home mes savi y mes bó que ell y semblant a la Gran Cara de Pedra.
