lant així, la cara de Giovanni expresava els més oposats sentiments. El tò ab que parlava son visitant de sa ben aimada Beatriu era per ell una veritable tortura; d'altra banda, mil circunstancies venien a corroborar les paraules de Baglioni y feien naixer en l'esperit del jove sospites que li rosegaven el cor. Així y tot respongué ab la confiança de l'amor veritable:
— Senyor professor, vos haveu sigut l'amic del meu pare y jo vull creure que la vostra intenció es consagrar al seu fill una part d'aquest antic afecte. No voldria per res del mon mancar en res al respecte que vos dec. Així, doncs, vos prec que prengueu un altre tema de conversa. Vos no la coneixeu la senyora Beatriu; en conseqüencia no podeu capir la gravetat de les vostres paraules que fan caure damunt d'ella l'ombra d'una horrible sospita.
— Giovanni, pobre Giovanni, digué llavors el professor ab una veu que revelava la més fonda pietat,
