aquests nuvols de porpra y d' or que son la magnificencia de les postes hivernals. Més ja no hi havía el més lleu raig ni la més petita resplandor en la finestra ni en la neu; talment que la bona senyora podía veure perfectament tot el jardí y veurehi fins els més insignificants detalls. Y que us penseu que hi vejé? Violeta y Peony, com es natural, els seus dos cars infants. Ah, pero qui ó qué veía al costat llur? Car si 'm voleu creure, hi havía una nena tota vestida de blanc, de somrosades galtes y cabells daurats, jogant pel jardí ab els dos germanets. Y adhuc essent com era una persona extranya, aquell infant semblava tractar ab la més gran familiaritat á Violeta y Peony y ells an ella, com si tots tres haguessin estat companys de joc durant tots els pocs anys de la vida llur. La mare pensá que deuría segurament esser la filla d' algún veí, qui veient Violeta y Peony en el jardí havía atravessat el carrer pera venir á
