prenien aur e argent e moneda e escuts e nobles que aportaven alli, que tant ne havien que s'en podien aportar, ans romania tot en la carrera plena de roba; axi que faula paria de dir, qui vist no u hagues, lo dan quels Francesos prengueren aquella vegada, en bens e en persones e en haver, tant que nos poria dir bonament per escrit. E embargaren tant los servents del rey d'Arago los Francesos, que, en tot aquell dia del diumenge, no pogueren anar sino de la Junquera tro al coll de Panisars hon no ha sino miga legua. E ja tant luny no foren anats, sino quel rey d'Arago ho vedava, aytant com podia, que nols fessen mal.
E quant vench al vespre de aquell dia del diumenge, los Francesos se aturen; e romangueren al coll de Panisars la major partida, car alguns, qui volgueren anar avant, trobaren de lla el coll de Panisars En Roger de Lluria, almirall de les galeres del rey d'Arago, ab be deu milia servents que hac amenats de les galeres, quils donaren salt e occiren los tots aquells homens qui passats eren, e tolch los la roba e les adzembles que amenaven.
El rey d'Arago, ab sa cavalleria e ab sa companya, atendas aquella nit prop dels Francesos en hun puget. E lendema, quant los Francesos volgueren avant anar, ell feu desplegar la sua senyera e crida a grans crits: «Arago! Arago!». E llavors los cavallers e els servents se lexaren anar als Francesos poderosament, e feriren e tallaren a llur guisa e llur volentat, e seguiren los llats a llats del cami per hon los Francesos passaren, tro que foren part lo coll prop de huna legua. E En Roger de Lluria ab los servents de les galeres ixqueren a carrera d'altra part; e occis ne tants que tot lo cami jaya de homens morts e de adzembles e de cavalls e de roba e de armes.
E per ço com seria longua cosa de retrer en quina manera ne quants hi moriren, lexar ho e star, que non parlare pus; mas be sapiats que hanch tan gran perdua no faeren los Francesos, de gent ne de aur, en negun feyt que començasen, com en aquest feren; que no poria esser dit ne asmat lo tresor ne la riquesa ne les gents que y perderen en aquell pas al tornar, ultra aço que ja havien perdut dins la terra de Catalunya.
Ab tant los Francesos s'en anaren, cells qui estorces pogueren; que hanch nos tengueren per segurs tro que foren a
Pàgina:Crónica del Rey en Pere e dels seus antecessors passats (1885).djvu/365
Aquesta pàgina ha estat revisada.
