son lati. El rey feu li donar vestidures, e puix demanali del feyt de la terra e del rey serray. El Serray dix li:
«Senyor, sapies per cert que aquesta terra es tua e a ton manament. Que ma mare me prega em dix que yo que y vengues e que t'ho digues; car ella es savia fembra e ha conegut en la sua art d'astronomia que aquesta terra deus tu conquerir».
Dix lo rey: «Com has tu nom? -Senyor, dix ell, Ali me apella hom, e son majordom del rey de Mallorques. -Digues me, dix lo rey, lo rey hon es, e que fa? -Senyor, dix lo Serray, lo rey es en la ciutat e ha ajustats per scrit, que yols he tots comtats, quaranta dos milla homens; e son be armats. Dels quals n'i ha cinch milia a cavall, els altres son bons servents e molt valents e ardits. E cuyden te vedar la terra, que no la prengues en null loch de la ylla de Mallorques. Per que faras gran seny, sit cuydes de pendre terra al pus tost que puxes, abans que ells sien exits de la ciutat. -Amich, dix lo rey, be sies vengut! e sapies que yo fare gran be a tu e a ta mare e a tos fills, en tal manera que tu t'en tendras per pagat».
Quant lo rey e els barons de la ost hagueren entes ço quel Serray los hac dit, hagueren lur consell: quel vespre que s'aparellassen del anar, tant trobassen lloch hon poguessen terra pendre, que a la Palomera no podien terra pendre, per raho dels Serrayns qui molt hi eren ajustats. E ab tant lo rey feu manament a cells de les naus e dels lenys e de les terides e de les galeres: que a la nuyt, quant seria envesprit, que deguen moure de aqui per cercar la ribera, tro que haguessen trobat loch hon poguessen pendre terra.
Quant vench a la nuyt, les terides e les galeres els lenys foren aparellats. Lo rey se recolli ab En Guillem de Moncada, el comte En Nuno e tots los capdals de Arago e de Catalunya; e mogueren de aqui; e anaren tant la nuyt a veles e a rems, costerejant la ribera. Mas en les naus eren romasos gran res de cavallers e d'altres gents moltes d'armes, don fo gran dan e gran minva al rey e a tota sa ost. Quant hagueren anat axi tota la nit, el jorn del dilluns fon esclarit, ells veren devant ells hun bell port, qui ha nom Senta Ponça, en que podien molt bel exir; car no y havia dels Serrayns nengu. E qui ells prengueren terra, al post que pogueren, cavallers e servents.
