Empero totes se altauan de Curial, e nos podien fartar de mirarlo, e apres quels hagueren donat a menjar demanaren a Festa si era muller del caualler. Ella respos que no. Ladonchs se miraren unes a altres e començaren a riure, e digueren:—E donchs ¿com anats en sa companyia? Respos Festa:—E com ara ¿es cosa noua caualler errant menar donzella en son conduyt? Digueren elles:—No es noua cosa, mas encara que hagen nom donzelles, son dones.—En nom de Deu, dix Festa, no son totes, ne yo ho sere per ell si a Deus plau. Lladonchs dix la Priora:—No es mester que tots los homens sien mal nodrits. Un altre comença a riure, e parlant baix, cuydant que Festa no ho oys, dix:—Certes vos direts ço queus plaura, mas yo no creure huy ne dema que no faça mes juntes ab vos que ab los cauallers errants.—No men marauelle, dix un altra, que menys perill hi ha. Axi que totes, unes daça, altres della, començaren a mordre a Festa, la qual com se trobas picada de cada part, dix:—Yom pens que vosaltres lo voldriets hauer per sacrista; de que elles feren les maiors rialles del mon. E axi trufant totes ensems passaren aquell dia. Com vench lo vespre apres que sagueren sopat, fonch assignada a Curial una notable cambra on dormis, e digueren a Festa, ella si volia dormir en aquella cambra ab son conduidor. Respos Festa:—Yo moltes vegades he dormit ab ell en una cambra, e axi no men esquiuaria ara, mas trobant altre loch on dormir, tots temps lo prench.—En nom de Deu, dix la Priora, qui era joue
