Pàgina:Curial y Güelfa (1901).djvu/44

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
24
Curial y Guelfa.

dix:—Lo mal que yo he es aquest que huy mes vengut, al qual per ma desuentura no puch suplir. E tantost feu legir la letra quel haraut li hauia aportada. Lo Marques oynt aço començal a consolar, pero la consolacio que ell li donaua era no res a la dolor que ell sentia, e a cap duna gran stona, lo Marques sen ana parlant tostemps daquell cas e dolentse molt de la Duquesa, la qual era molt valerosa dona. Lo caualler tantost que lo Marques se parti dell demana a alguns qui eran venguts a visitarlo, qui era aquell hom qui staua prop lo Marques, e fonch li respost que un gentil home molt valent apellat Curial, e en gran secret li fonch dit com pochs dies hauie era stat acusat de tal fet com lo seu, ab totes les circunstancies ques eren seguides sobre aquell cas. Lo caualler calla malaint en son cor tots aquells qui de aquestes coses tal se entremeten.

14.

P

UYS que Curial hach acompanyat lo Marques, secretament al caualler malalt torna, e parlant ab ell de moltes coses, lo haraut se mescla en les noues e dix:—Ay las, e com sera gran dan que tan noble senyora com aquella, dos maluats homens per enueia facen morir. Lo caualler oynt aço comença agrament a plorar, e tan greument se plangue que Curial estant present, conuidat de les lagremes del caualler, plora semblantment, e dix:—Caualler, yo nous conech, ne encara conech aquexa senyora la qual me diets que es a gran tort acusada, pero si axi es com vos diets