Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/101

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.





ALS XIPRERS



Alts i severs, envellutats i negresos, vestits d'espessa molça abrigant les branques i senyalant el cel, els xiprers, a la terra, semblen fites plantades pera fer deturar l'home i pregar-li que resi.
 Cada un que s va trobant en el camí de la vida es un dit demanant el silenci; cada un que veiem al costat de la ruta, ens senyala, callat, els caminants que han caigut; les arrels de cada un han abraçat els òssos dels caiguts a llur ombra, tot xuclant-se les ànimes cap amunt de les fibres, pera deixar-les volar al ser a les branques més altes.
 Les siluetes dels xiprers són lapides dels pobres; són els records dels humils; són l'essencia que l'esperit ha deixat al despedir-se del món fent reviure la materia; són el sepulcre vivent