Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/17

Al tocar-me a mi, men vaig anar a la piçarra.
Quin tremolor! Entre aquella bona gent, menestrals del veinat, que havien guanyat les pessetes am la suor de l'honradesa i treient comptes cada nit, que tots sabien comptar amb els dits i duien xifres en el cap, era acte d'atreviment empendre-se-les amb els numeros davant d'ells.
Però com que l valor es el noi gran de l'ignorancia, servint-me de la tornada am que apreniem els comptes, la musica m portava ls números a l'orella com uns versos aritmetics, i am molt guix i paciencia van sortir-me unes sumes i divisions tant rodones, que, entre aplaudiments, el mestre m va tornar a dir:
— Este niño será un buen comerciante.
I em concedí enciamada.
I que de gust la vaig menjar!
Encara avui, quan hi penso, me sembla que hi sento com un aroma de llorer, en aquell espès xecolata, que era un simbol. Encara la somnio, aquella enciamada tova, que era la flor natural d'aquells jòcs sense malicia.
  .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
Va passar temps. El senyor. Quim, instat per la seva dóna, que a taula mai li callava, va fer reformes a estudi. Fins va repartir prospectes : mestre de dibuix, de solfa, de caligra-