Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/25

verge de nafra o garrotada. Mirat de frente no s veien mes que genolls, i no més que costelles mirant-sel de perfil, i en el seu cos no més hi quedava crosta. L'unica molla, l'única vida, là tenia concentrada a la cua, en les orelles i en el fons d'una mirada tristosota, d'uns ulls humids de bondat, guarnits de grans pestanyes que, brillant sota una còva d'òs, se veien verdosos i reflexats fent de mirall an el paisatge.
 Amb ulls mig closos, anava caminant tot xano, xano, fent camí am santa filosofia. Portava un trot degenerat a pas de marxa, un pas gimnàstic com si volgués llençar les cames lluny del cos, una tendencia a no fer res de lo que li manaven, toçut a la seva llarga experiència, i sobre tot un cop d'esquena que feia grinyolar els pobres òssos del moble que ns servia de tartana, i el feia brandejar com un llaut trangolejant en terra seca.
 Amb aquest pas reposat i somogut anavem terra enllà per la vora d'una vinya. El sol queia a l'esquena del cavall, pintant-li de blau sa silueta sobre la blanca carretera; i ell, a pesar d'aquella calma, d'aquella gran calma que gastava, emprenia una suor que li baixava pels torrents de les costelles com si fossin les vessants d'una teulada. Pobra bestial Suant o Eixut, ell anava terra enllà missionista de la