Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/28

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Ja amb els fanals encesos entràvem al poble i ens despediem del cavall.
 Ell ja ho sabia, i a l'endemà ens el duien tot lo content que podia estar un cavall de tants anys i tantes xacres.
 Cada dia fèiem la mateixa feina : gran arrencada, trotillo, trot de l'herba i marxa trista, i, a copia de fer lo mateix, haviem arribat que ns compreniem el genit.
 Sabia tant els camins que teniem de seguir, coneixia tant les parades, que ell mateix se graduava la marxa, tombant aquí, passant allí per la drecera, aturant-se als llocs de fer beguda si ns descuidàvem d'avisar-lo, i dirigint ell mateix la maniobra.
 Ni fre necessitavem : el millor fre era la seva gran experiencia de la vida. Quan venia una baixada s'apuntalava a la tartana amb els colzes de darrera, posava les ferradures de talons i es deixava empènyer com si sentís la voluptuosa sensació d'anar en montanyes russes; quan tenia de pujar feia esses am malicia, i fins crec que ns feia l'ullet, somrient de sa travessura; quan era al pla feia i desfeia com si fos a casa seva.
 Mai entre nosaltres teniem la més petita disputa : cor de cavall que vols, cor d'home que desitges. Un petit avís am les regnes bastava pera fer-lo cambiar de rumbo i de parer.