Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/32

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 Per ultim, an moço va acompanyar-lo a morir acostant-lo fins a la mateixa fera; per ultim, el toro va obrir-lo de dalt a baix, com esquinsant-lo; i obert de ventre, trepitjant-se ell mateix, per ultim va cridar el poble que l traguessin, no sé si per fastic o per llàstima.
 I dio mal al dir per últim. Per més que sembli impossible, encara l varem tornar a veure; encara, cusit, va pendre una altra pica; i allí mateix, a sota la barrera on me trobava, un moço li va donar una tremenda punyalada, i aquella fera d'home va ser en aquell moment el millor cor de tots els que s trobaven en la plaça.
 Va ajeure-s el pobre cavall den Peret, va saccejar les cames de darrera am violencia, per ultima vegada va estirar el coll, i va quedar immobil sobre les brutes arenes.
 Al cap d'una estona, encara va moure una orella, i va ser la darrera extremitut de la vida que fugia. Després era un pilot de carn amb uns ulls que encara miraven. Dintre d'ells, humids encara de bondat, guarnits de grans pestanyes, més enfonsats que mai dintre de la cova d'òs, ja no s'hi veia l paisatge : s'hi veia tot un poble que cridava i aplaudia.