Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/90

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cap foc sense tot un pilot escalfant-se ls óssos; cap rosari sense l seu agrupament, cap mort sense la seva parròquia, cap iglesia sense l seu rengle, ni cap processó ni cap enterrament sense la seva cua negra que arribava de banda a banda del poble.
 I quines velles, valga-m la vellesa! Enlloc n'eren tant ni n'eren tants anys, ni tenien tanta toçuderia en el viure; enlloc n'eren quasi de naixença com allí, sent-ne tota la seva llarga vida; ni enlloc, si havieu de treure un baptisme, el trobaven tant florit i menjat de rates de les estades quasi historiques que havia passat en el registre. N'hi havia que no tenien epoca; que haurien perdut fins la memoria dels seus pares si encara no ls tinguessin vius; que tenien néts vells, que eren tradicions am vida, llegendes de còs present, cossos incorruptes am dret natural i llegitim a santedat de conserva, a la vida imperdurable exercida en la nostra vall de llagrimes.
 Algunes semblaven soques d'oliveres velles i corcades, caragolades sobre d'elles mateixes; algunes, un terroç, amb el mateix color de la terra; altres s'apergaminaven, se tornaven momia d'urna; n'hi havia que s'anaven arrugan tant que era impossible l comptar-los les arrugues sense perdre-s en aquell mapa intrinca[il·legible] que ja no tenia forma humana; les que s con-