Pàgina:D'aquí i d'allà (1905).djvu/92

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


plena de cera i esmolada de tants genolls que l'han fregada i tants llavis i tantes llagrimes que l'han fet tornar llustrosa. Això sí : aquest llustrós no podia ser més endreçat : sempre es creien que l vestit que duien seria l darrer vestit, i la roba ls anava durant més que la mateixa vida, am tot i tenir-la de tant bona mena. Duien mantellines que podien ser de museu i que eren del dia de llur propi casament; mitges negres que, refent-se l taló després de la cama, la cama després del taló, no podia sospitar-se aont havia començat la mitja; savates de columbriana que encara eren de columbriana després d'haver perdut tantes soles en el llarg camí de la vida; i, en classe de roba blanca, totes les olors de totes les pomes carnoses de tantes i tantes cullites s'hi havien acumulat, perfumant-la de l'incens del camp, de la flairor aspra, de l'aroma de virtut que té la terra quan no ha estat massa trepitjada.
 I això que la terra no havia sigut massa bona ni massa generosa pera elles. Les havia deixat viure, això sí, a força de penes; les havia mantingudes, els havia donat fills, masses fills; però com les havia esclavisat, fent-les acotar a totes hores, com si fessin excavacion pera cercar de ses entranyes la pobra llev[il·legible] del viure, i no donant-los altres goigs qu[il·legible]