127
nyada la nova». E per açò diu el proverbi: «Qui no guarda la despesa, ans menigua que u senta».
Com un hom, per nom Johan Cavatxa, fos molt rich e no hagués sinó dues filles, liurà aquelles a maridatge a dos nobles homens de la ciutat. E com les haguessen preses nupcialment, lo pare amà tant los gendres que per temps l'aur e l'argent e ls béns temporals partí ab ells. E com durant los dons los gerents marits de les filles al pare delles fossen molts currials e benfeytors, temps s'esdevench que, partits e larguejats sos béns tots, lo dit Johan Cavatxa res no li romas. E axí fo feyt que cells qui durant los donaris even vists agradosos, sobrevinent pobrea foren provats desagradosos. E com lo pare fos varó savi e previst, volent acorrer a la sua fretura, un mercader per ell conegut antigament requerí pregant que li prestas deu milia liures tro a terme de tres dies. E com la pecunia aprestech reebuba a sa propia casa hagués portada, en una noble e solemnial festa apparellà un noble convit als gendres e a les filles. E aprés que en la cambra amagadament l'ach tancada, però primerament en una arca nova fabregada e ab tres fermes tancadures ben fermada, la peccunia a ell prestada, gitant de sots sobre un tapiç estès, la escampà, per ço que les filles, que eren fòra la cambra, posades per les fenelles de la porta poguessen guardar la pecunia, la qual cosa feyta altra vegada, collida la dita pecunia féu semblant que la estojas en l'arca: més aprés aquella entregament reportà
