La llengua valenciana
També devém cuidar de la llengua. ¡Ay, la llengua! la característica més culminant que tenim, el distintiu valenciá que més guèrra ha sufrit y el que victoriós se sosté gracies al poder conservador del nòstre pòble. Cuidém de nòstra volguda llengua, d'eixe mig d'expresió rich, eufònich, dolç, planejat pera servir á la honradez sancera y no á la xarla cortesana. Devém predicar que es més illustrat l'home ú el país que més mijos d'espressió compta y q'el disfrutar los valenciáns de dos idiomes en q'exterioriçar nòstres pensaments es ú dels dóns que la naturalea ens ha regalat. Devém recordar també q'el renunciar y fer menyspreu de la llengua matèrna es de mals fills, com devém publicar als quatre vents, ¡quánt ridícola se fa la pedantería preferint el castellá xapurrat y contrafet al valenciá espontani y be'n dit!
No deixém de recordar de pas, quánta es la astucia del nòstre enemich y quánt be sap aprofitarse de tots los recursos que li puguen ser útils, en esta guèrra de sorpressa y magansería que mos fa vuí.
Recordeu cóm éste usa l'arma del ridícol y de la sátira, savent lo molt que li han de servir pera tractar la nòstra impresionabilitat; cóm tilda de grotesch al nostre parlar, cóm desprècia nuestro dialecto[1] pera obtindre la renuncia voluntaria de la nòstra vanitat y cóm sa victòria va
- ↑ Respècte de la paraula dialècte y de sa significació, tindré de repetir assí pera q'he hu sapia la mitja cultura, que la significació de esta paraula está interpretá de varies maneres; pero la filología se inclina més á creure síen dialèctes les diferents formes de una llengua; de mòdo, qu'l andalús y encara el aragonés, serán dialèctes de la llengua castellana; com el valenciá, si es dialècte, he hu ha d'esser de la llengua catalana, may del castellá.
