desorde de sas faccions encara trontollants y encesas, la tremolor de sa vèu y 'l desconcert que mal procurava amagar de sos moviments, no podían passar inadvertits á en Renom.
—¿Què tens, que 't veig tan agitat?—
Rès, rès: sèu per aquí que vaig á rentarme.—Y dihent això, s' escabullí dins del recambró, esforsantse, desde l' amagatall, á preguntar:—¿Quán has arribats?
—Ara,—respongué concretament lo cosí, capficat per l' impresió primera.
Hi hagué dos minuts de silenci.
—¿Còm has entrat?—se sentí arreu que preguntava en Joseph.
—Darrera meu pujava la cambrera, al sentirme trucar, ha corregut obrir la porta ab la clau que duya á la butxaca. ¿Y la Agneta?
En Joseph no responía, mes son cosí torná:
—¿Y la Agneta?
—Fòra, á confessar,—digué aquell ab vèu trencada.
Altre silenci més llarch seguí á las derreras paraulas. En Renom rumiava en vá: ni de cent canas donava en lo succehit. Y aquí trencá l' embarassós silenci la repentina aparició de la bona Agneta, que venía sorpresa y malhumorada d' haver trobat á la cuynera escala avall, tota roja y no sé còm y despedintse pera sempre més:
—¡Ay, Deu meu! ab aquest servey no hi há carrera á fer! Ara, figúrat quína mosca l' ha picada. Quan he sortit, l' he deixada tota contenta, la Josefina diu que no s' han barallat...—
