diable, que vivía de tirar l' art y feynas més grosseras, abdos, amichs y sense ressentiments. Tot just havían begut un gotet de ví, quan han comensat á disputar qui pagaría 'ls dos quartos del gasto. «Que si jo no ho he promès, que ho has promès tu, que si no tens paraula, que si tu ets un murri,» han anat escaliantse, y zas, ja 'l tens. Y això que, senyor jutje, era un bon home.
La presó dormía á la claror de la lluna que llepava de biaix las groixudas reixas y á las dels malcarats fanals que hi havía clavats á las parets dels corredors. Lo tribunal se constituhí en la Sala de visitas, dalt l' entarimat, darrera una taula hont cremavan duas espermas quína llum no arribava á més enliá de quatre passos. Tot lo restant de lasala 's perdía en nebulosa vaguetat. L' escarceller no trigá en portar lo près, un home menut, de cabell de estopa, cap moix y sonso, y pobrement vestit de pana color de oli, esquitxada de fanch sèch. A un: ordre del jutje, li acostaren un escambell devant la taula y allí 'l feren seure.
—¿Còm vos diheu?—preguntá 'l president.
—Ramon...—respongué 'l près ab veu fosca, sens aixecar lo cap, y gratantse las costellas per dintre l' espitragada camisa, balansejantse com si estés begut.
—¿Còm més?
—Ramon...
