un parany com no te 'l pararán mellor á París, á Viena, al punt més corromput de la terra... ¿Te recordas d' en Pere Bosch, d' aquell antich company de despesa?
—Prou.
—Donchs, en Pere Bosch, fa temps que va perdut per aquest món de Deu, entre dònas alegres y jugadors.
—Ja ho veya venir.——
—¿Sí? Espera, espera. Aqueixa fulaneta es lo seu enredo d' avuy, y en Bosch me l'enviava ab una carta, demanant per Deu y pe 'ls sants que li deixi vint duros pera trèurel d' un apuro molt gran. M' he excusat, com pots compendre...
—Y ben fet.
—Llavors, ella, aixecantse, ha tornat ab que li faría una gran obra. M' he excusat més y més, quan veig qu' ella 'm pren la má entre las sevas y comensa á dirme ab veu melosa: que sent tant, tantíssim, haver sigut intempestiva, ò per lo menos, importuna ab mí, una persona tan simpática... Y acaronantme la má y llensant un suspir, me fa saber qu' encara que no ve sola, qu' en Bosch l' espera abaix, no hi vol dir res. Sos ulls han arrodonit la proposició ab tota la eloqüencia desitjable.
—¡Oh! ¡oh! ¡oh!... ¿Y què li has respost tu?
—Jo li he pastat també las mans, y, fixantli una mirada irònica y riallera, li he encarregat que digués de part meva al amich qu' en quant á servirlo, ja ho
