Pàgina:De tots colors (1888).djvu/29

De Viquitexts
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
27
de tots colors.

—Tu hi has renunciat anánten. Sols te demano que no moguis escándol, perque será pitjor. No entrarás.—

Aquí, l' Agneta tancá 'l balcó y, cayent en la cadira més pròxima, desfogá son pit ab un gran suspir. No podía mes. Si insisteix, las forsas li mancan. Escoltá y vegé 'l cel obert al sentir lo trepitj d' en Llorens allunyarse.

—¡Li ha fet por l'escándol: encara val alguna cosa!—

Llavors li semblá tan crudel sa propia conducta, que 'n plorá y tot. La clemencia lluhí en son cor, pensá ja en perdonarlo. Lo qu'acabava de fer era crudel é imprudent de més á més; acabava de llensar á aquell home á la mala vida. Ahont aniría á tals horas de nit? ¡Ay, qué mal aconsellada? Varis dramas qu' havía vist li vingueren á la memoria pera recordarli que la esposa que calla y sufreix es la que, á las darrerías, triomfa. L' humilitat es la gran arma de la dona: á copia d' enxiquirse y enxiquirse acaba per entendrir al home y ferli veure l' abus de forsa qu' esta cometent. Llavors y sols lavors, l' home sent perlejar los ulls, s' acota y pren en sos brassos á la dona pera besarla com á una criatura. L' ira no s' ha fet per' ella, sinó pe 'ls forts. Pera destruhir aquest verí, tenen los dèbils un reactiu: la resignació, lo sufriment mut y passiu qu' inspira llástima.

L' Agneta no sabía formularsho en termes tan concrets, pero ho sentfa. No tenía més remey que perdonar. Ab constancia y bon seny, ella sabria tornarlo al bon camí. ¡Oh! havía de ferho, en Llorens