L' Agneta doná las gracias ab un somrís que, sens esser reptador ni insolent, escamá á la sabatera per l' eloqüencia que contenfa. M' ha vist la intenció, pensá. Però com aquell somrís era més indulgent qu' ofensiu, la sabatera no repará en entaular conversa pera trabar amistats.
A la vetlla, sapigueren las vehinas que la planxadora era novicía en l' ofici y en lo matrimoni; que acabava de casarse ab un bon minyó, tallador en la Boquería; qu' ella havia servit á uns marquesos més de deu anys; que 's deya Agneta; que tenía molt bons andars y no pitjors paraulas; que semblava, pero, molt dona de sa casa y poch aficionada á franquejarse; en una paraula, «reservada, bon xich reservadeta.» Aquesta síntessis feu arrufar lo nas á totas las oyents, que 's posaren alerta ja abans de tractar á la nova vehina. Ben segur que no sería de la colla.
L' Agneta, no obstant, se guanyd ben aviat no sols l' afecte, sinó l' admiracié de tot lo barri. Lo tracte ab gent fina durant deu anys, havia pulit sas maneras y llenguatje, l' havía ensenyada á dominarse davant dels estranys y á revestir tots sos actes d' una discreció extraordinaria entre la gent de son bras. Sense aquella tiessor que l' habit de rebre ordres deixa á sirvents y á soldats, se l' hauría prés per una senyoreta vinguda á menos. Agradosa, humil, puntual en lo compliment de la paraula, no donava á ningti motiu de queixa. Se llevava ab lo dfa, endressava 'l piset, un entressol com la cambra d' un paylebot, que 'l tenía com una tassa de
