Pàgina:Del meu tros (1906).djvu/171

 — ¡Bresca de mel! ¡Sultana meva! quan te sento parlar axís, m'entendrexo tant que sembla que m'hajan perbullit.
 — ¡Pinyolet pelat! ¡Dolsor de dàtil! no es tan gustós el such del coco com lo piu piu cantarí de tes paraules.
 — ¡Oh! nó, ¡puresa del lliri! tu m'obsequías. Mes espressions son aspres com pedra tosca, qu'un moro valent y batallador no pot gastar confitures en ses paraules. Però mon cor per tu, filla de les Hurís, es més fluix qu'una esponja y més tou que pa del día; per tu, per tu sola, invenció de l'hermosura!
 — ¡jNaxensa del amor!
 — ¡Ay!
 — ¿Què tens, moro meu?
 — Rès, tonta, que sospiro.
 — ¿D'estimació?
 — Nó; d'amor únich y firme.
 — ¿Y sempre seràs axís, sospiraràs sempre?
 — Sí, maca, sempre. Dormint, menjant, fins que se m'acabi'l vent.
 — ¡Qu'ets tendre!
 — ¡Qu'ets tova!
 — Te tiro un petó, ¿vols?