Mes, quan en lo carrer fem la festa grossa, es per Corpus. Per consuetut, ja se sab que la professo té de passar. Lo día abans, ja comensa la gresca: desde lluny se senten lo fluviol y el tamborí qu'acompanyan als gegants per la passada. Tothom surt per los balcons; la quitxalla, pel carrer fent la roda, tirant la catxutxa al ayre, saltan y ballan devant dels gegants, entrebancant als camàlichs. Aquests, amarats de suhor, afadigats, la barretina vermella a les mans oberta com una bossa, cridan a tothom: «Senyoreta: ànsia, tiri la bona voluntat. Vostè, més que maca, apa, no se'n descuyde. Vòltala, minyó; visca'l garbo! Mírin com s'hi afanya. S'estima, mi senyor, Alsa, noy, un altre tom davant del senyor Marquès: tómbala, girala! Que no ho veuen si n'es de polida? Xist, xist; vostè bona minyona? Axís m'agrada: visca l'aprecio! Quitxalla, apa, fòra d'aqui; que voleu. Deu me valga, que us esguerrin? Arri a estudi,
